Es pot aturar l'avenç tecnològic? Som capaços de col·locar un semàfor en vermell per aturar el tsunami que se'ns ve al damunt sobre les noves propostes de mobilitat i les exigències a l'agenda mundial sobre contaminació (reducció de la petjada de carboni, eliminació de vehicles amb motor de combustió…)? La resposta, al meu entendre, és que no. Però aquesta nova tecnologia, si produeix danys al nostre entorn, a les nostres llars, al medi ambient i té un impacte directe en la nostra quotidianitat, s'ha de continuar utilitzant? Doncs això és el que passa, des de fa uns quants anys (i va en augment) amb els dispositius que utilitzen bateries de liti. De bateries de liti n'hi ha de diversa índole, així com dispositius que les utilitzen (mòbils, ordinadors portàtils, tauletes, patinets, bicicletes, cigarretes electròniques, cotxes… i fins i tot sobres dedicats a felicitar un aniversari o un altre esdeveniment). En el nostre dia a dia, estem envoltats d'aquesta tecnologia, però darrerament, es donen incendis amb conseqüències molt greus, ja no tan sols en elements materials, sinó també s'ha portat vides al davant. Segons els bombers de Nova York (FDNY), el 2022 hi va haver 216 incendis provocats per bateries de bicicletes elèctriques, els quals van acabar amb 146 ferits i 6 morts. Si ho comparem amb les xifres del 2021, sempre segons FDNY, hi va haver 104 incendis, dels quals 79 ferits i 1 mort. No tots els incendis on hi ha presència de dispositius de liti han de ser forçosament la causa i l’origen de l’incendi. Però és cert que, si no es prenen certes precaucions, aquests dispositius poden arribar a produir greus, intensos i, fins i tot, violents incendis. De fet, en un incendi de vehicle amb bateries de liti, els bombers van arribar a gastar 23.000 litres d'aigua. Això dóna una visió de com virulent és aquest tipus d'incendis on es veu involucrada aquesta nova tecnologia que va augmentant dia a dia. Però si volem resoldre el problema que suposa conviure amb aquests dispositius, haurem d'entendre com funcionen. Bàsicament, les piles de liti es conformen del seu recipient als extrems del qual, s'ubiquen els elèctrodes, un de positiu i l'altre negatiu. Dins aquest recipient, ve incorporat l'electròlit (que acostuma a ser una solució líquida formada per hidrocarburs i sals d'ions de liti, encara que també hi ha electròlits d'origen sòlid) i una membrana separadora que pot estar feta de material plàstic. Aquesta membrana, que és permeable, permet el flux d'electrons de liti del pol negatiu (ànode) al pol positiu (càtode) i és així, grosso modo, com es carrega una bateria. I aleshores, per què els incendis de bateries de liti són tan violents? Quina particularitat tenen aquests productes? Doncs, bàsicament, quan aquestes bateries es fan servir de forma incorrecta, pateixen cops (ja siguin voluntaris o involuntaris), s'exposen a temperatures extremes (fred o calor), pateixen envelliment, no se segueixen les instruccions del fabricant, pateixen càrregues i descàrregues contínuament (es comparteix la mateixa bateria amb altres usuaris o es força el consum d'aquestes bateries), no es cuiden bé o, simplement, pot haver-hi una fallada de fabricació, es pot originar un incendi que ve precedit per una emissió de gasos a alta pressió i de diverses densitats (més pesants que l'aire i que es poden desplaçar arran de terra), l'aparició de fum tòxic, corrosiu i inflamable i, finalment, l'incendi. Així doncs, a causa d'un incendi per bateries de liti, podem tenir al nostre voltant gasos com el metà, el sulfur d'hidrogen, el mateix hidrogen, el clorur d'hidrogen, el monòxid de carboni, l'etilè i una infinitat d'altres gasos igualment perillosos per a la vida i el medi ambient. I aquesta exposició sobtada en poc temps, però amb gran quantitat de partícules contaminants, pot tenir efectes nocius si estem a prop i els respirem immediatament. La particularitat d'aquests incendis és que es produeixen a interiors i, especialment, a habitatges i aparcaments. Això ho fa especialment perillós, atès que aquest tipus d'incendis no es veia anys enrere, atès que no hi havia una globalització tan alta d'aquest tipus de tecnologia. Segons el tipus de material amb què estigui fabricada la bateria, s'originaran uns o altres gasos. Però independentment d'això, el que genera un risc, ja no tan sols per als usuaris d'aquests dispositius, sinó també per als bombers, és la propagació d'una pila danyada a una altra adjacent. En un vehicle de Tesla, per exemple, hi poden haver emmagatzemades més de 7.000 piles unes al costat de les altres. I apagar un incendi d'aquestes característiques pot suposar un esforç ingent de professionals, recursos hídrics i altres particularitats que implica la sufocació d'un incendi, depenent d'on es trobi (interiors o exteriors) i qui o afecti. I davant aquest panorama, les empreses o usuaris deixaran d'utilitzar aquests dispositius? Segurament que no. Per tant, ens trobem en un moment en què la investigació de noves tecnologies i de la indústria de la protecció contra incendis tenen un gran repte al davant: fer més segurs aquests dispositius. És possible un sistema d'extinció automàtic incorporat a aquests dispositius (vehicles elèctrics, patinets, bicicletes…)? S'està treballant en un agent extintor capaç de sufocar aquest tipus d'incendis? Serem capaços de crear un altre tipus d'energia neta que no impacti negativament els usuaris? Hem vist que els incendis a causa de bateries de liti augmenten a moltes parts del món. Hi ha ciutats com Londres o Barcelona, que ja han prohibit l'accés de patinets elèctrics al transport públic. Una altra mesura que han emprès algunes navilieres és la negativa a transportar cotxes elèctrics. Són mesures que poden perdurar en el temps? Òbviament que no, perquè, a part que la mobilitat és un factor inherent a l'ésser humà, la tendència que seguiran molts països és l'eliminació de recursos limitats i la substitució per altres de menys contaminants. I si la tecnologia ens permet mobilitzar-nos més còmoda, eficaç i ràpidament, aquesta tendència anirà a l'alça i serà imparable. D'altra banda, nosaltres, com a usuaris d'aquests dispositius, també tenim el deure de tenir-ne cura, seguir les indicacions del fabricant i prendre mesures preventives bàsiques que ens puguin aconsellar diferents autoritats o entitats fiables o, simplement, utilitzar el sentit comú que, moltes vegades, sembla que estigui absent en l'ésser humà. 

El 18 de gener de 2022, al voltant de les 23:21 h., es va declarar un incendi en una residència de gent gran de Moncada (València). Quan escric aquest article, hi ha dues hipòtesis sobre les causes del foc. Una d’elles és una anomalía elèctrica en una de les regletes de l’habitació de residents. L’altra hipòtesis és un curtcircuit en la connexió de l’ampolla d’oxigen, també en una de les habitacions de residents. Sigui com sigui, l’incendi es va propagar per la totalitat de la planta afectada. L’habitació va quedar completament destruïda i, fins i tot, part de la façana va quedar malmesa. El resultat de l’incendi va ser la mort de vuit residents. En el moment del sinistre, segons el diari Levante, hi havia 81 residents, dels quals 25 van ser evacuats pels bombers. L’incendi va passar a la nit. I què passa a les residències de gent gran a les nits? Doncs, sota el meu parer, hi ha poc personal per tenir cura dels residents. De fet, aquesta situació està regulada a Catalunya pel Decret 176/2000, de 15 de maig, de modificació del Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del Sistema Català de Serveis Socials . En aquest Decret, es pot llegir en l’Article 4.3: “ 2.3.2.- Serveis de centres residencials per a gent gran, b) Serveis de residència assistida: “En horari nocturn, el personal d’atenció serà d’una persona fins a 35 residents, a més d’una persona localitzable, de 36 fins a 80 residents, dues persones; de 81 fins a 110 residents, dues persones, a més d’una localitzable; de 111 fins a 150 residents, tres persones; a partir de 151, tres persones més una altra per cada 50 residents o fracció ”. Això no vol dir que algunes residències augmentin la ràtio de professionals per residents. Les normatives demanen sempre uns mínims que s'han de cumplir. En tot cas, està en mans de cada direcció de residències augmentar aquesta ràtio per sobre del què diu la normativa. Igualment, el nombre de llits per superfície també està regulat pel Decret 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials . Podem llegir en l ’Annex 1. Condicions materials mínimes dels establiments on es presten serveis social s, en l’article 5.2.5 Espais dormitori , el següent: B Superfícies: a) Dormitori individual: 8 m 2 b) Dormitori doble: 12 m 2 Els dormitoris dobles han de disposar d’elements de separació entre llits d’una alçada mínima de 2 m., per garantir la intimitat Els establiments han de disposar d’un dormitori individual per cada 10 dormitoris dobles i, per a capacitats inferiors a 10 dormitoris, n’hi ha d’haver com a mínim un d’individual No es permeten dormitoris de més de 2 llits Per tant, podem veure amb aquesta distribució que, com a màxim, hi poden haver 2 residents per habitació. Això, si seguim els criteris establerts per la Generalitat de Catalunya en el seu Decret 176/2000, poden existir residències amb 17 habitacions dobles i una individual, com a màxim, on només hi hagi una persona físicament present a la residència. El Decret parla d’una persona “localitzable”. Òbviament, aquesta persona pot no estar físicament a la residència. Per tant, la gestió d’una emergència i, en aquest cas, d’un incendi, només la podrà fer, en els primers minuts, la persona que estigui present a la residència. I ara, una pregunta, ¿com s’evacuen 35 residents amb un incendi declarat i incontrolable? ¿És possible i viable evacuar a les nits a 35 residents, la totalitat dels quals segurament estaran enllitats i amb alguns segurament tindran mobilitat reduïda? La resposta, per mi, és un no rotund. Aleshores, com es soluciona aquesta problemàtica? L’anàlisi dels riscos en el pla d’autoprotecció (PAU) d’una residència, ha d’incloure, forçosament, els incendis o emergències en qualsevol dels torns de treball d’aquestes instal·lacions. I també, els elements vulnerables que tingui a l’entorn, com és el cas d’aquesta residència de Moncada, la qual comparteix finca amb un edifici educatiu. Això es tradueix en els avisos a fer en cas d'emergència, és a dir, en un feed-back entre la residència i el centre educatiu. Normalment, s’acostuma a dividir els torns entre matí, tarda i nit. En horari diürn, les residències, poden tenir cobert, més o menys, bona part dels espais de residència. És a dir, poden disposar de prou personal per fer front a un incendi, donar avisos i, si cal, traslladar els residents a una altra banda de la residència. Però, què passa a les nits? Quin és el problema més greu que tenen les residències de gent gran quan es declara un incendi? I quan parlem de residències, podem incloure també tots aquells edificis que el Codi Tècnic de l’Edificac ió (CTE) els declara com d’ús hospitalari, és a dir, edifici o establiment destinat a assistència sanitària amb hospitalització de 24 hores i que estan ocupats per persones que, en la seva majoria, són incapaços de cuidar-se per elles mateixes, tals com hospitals, clíniques, sanatoris, residències geriàtriques..., en el seu Annex A. Terminolo gia. Un cop hàgim identificat els riscos i establert els possibles escenaris, haurem de proposar unes mesures correctores per, com a mínim, minimitzar els riscos i augmentar la seguretat, tant dels residents i treballadors, com de la instal·lació. El CTE és molt clar en els seus aspectes de sectorització. Però, moltes vegades ens enfrontem amb residències construïdes més enllà fins i tot de la CPI-96. Com a tècnics, quan veiem que tenim edificis més antics que la pròpia normativa contra incendis, és lícit, sota el meu parer, proposar les mesures que la normativa actual estableixi. Un altre problema que podem trobar-nos és amb el pressupost econòmic que poden tenir les direccions de les residències. En aquest cas, podem sempre proposar una sectorització parcial per planta. És a dir, disposar de dos sectors d’incendi per tal de poder realitzar una evacuació horitzontal a través de portes EI que separin l’àrea de l’incendi amb una àrea segura i sense fums. Quan parlem d’evacuació, estem parlant de com a mínim, realitzar aquesta tasca entre quatre persones. Per tant, no sempre podrem traslladar els residents d’un sector a un altre, sobretot si no tenim prou personal com és el cas dels torns nocturns. Hem de partir de la premisa, doncs, que aquest tipus d'edificis no són evacuables. Arribats a aquest punt, les habitacions seran els llocs de confinament més segurs pels residents, per tal que aquests no respirin el possible fum que pugui afectar la seva planta. Una porta tancada, fins i tot una de fullola, sempre serà més eficaç que una porta EI oberta i amb possibles falques evitant el seu tancament. A l’incendi de Moncada, els bombers es van trobar residents enmig dels passadissos i, aquests, van respirar el fum, el qual és altament tòxic, inflamable i que pot estar a altes temperatures, a banda del seu poder calorífic que pot iniciar focus secundaris en altres espais de l’edifici en contacte amb altres elements combustibles. El fum, tendirà a baixar de cota, ja que si no pot sortir, s’anirà acumulant al sostre i anirà descendint fins a convertir l’atmosfera irrespirable. Una altra cosa que va succeir a Moncada és que l’evacuació va ser realitzada, majoritàriament, per personal del servei d’emergències. Òbviament, l’evacuació, segons va declara el cap del parc de bombers de la Pobla de Farnals, “fou molt complicada perquè moltes persones no podien moure’s”. Aquest fet, el de la mobilitat reduïda, és fàcilment que es presenti en aquest tipus d’edificis (hospitals, centres de dia, residències de gent gran...). Per tant, l’única manera que tenim per minimitzar els efectes d’un incendi, serà la presència de sectors d’incendi, un bon sistema de detecció d’incendi que ens pugui avisar precoçment de l’inici d’aquest i una bona organització en emergències, la qual ha d’estar implantada correctament gràcies al PAU. L’organització és bàsica perquè el personal assignat a les emergències sàpiga a quin número d’emergències trucar, segueixi el protocol designat per aquests casos i traslladi la informació als equips d’emergència que puguin acudir. Aquests tres factors, són claus per donar una resposta eficaç i ràpida al perill que suposa que un incendi es pugui propagar lliurement per un edifici. I, a més, amb presència de persones que no poden moure’s pels seus propis mitjans, sinó que són dependents del personal treballador d’aquest tipus d’instal·lació. Una residència sempre serà un edifici vulnerable. Cal cuidar a la gent gran, a tots aquells que, quan eren joves, ens han cuidat, criat i protegit. I també cal formar i informar a les direccions d’aquests centres de la importància que és protegir l’edifici estructuralment i implantar unes fitxes d’actuació per tal que la resposta a les emergències minimitzi els efectes nocius, ja sigui d’un incendi, una inundació o qualsevol altra emergència.

Fins a finals de segle XIX, les guerres se solien resoldre fonamentalment en el camp de batalla i afectaven, relativament poc, a la població civil. La I Guerra Mundial, en plena revolució industrial i tecnològica, va portar com a novetat l'ús de mitjans d'extermini massius i la població es va convertir en un objectiu més a destruir. Tant és així que, en l'última guerra de Vietnam, el 95% de les víctimes va correspondre a la població civil mentre que només el 5% restant va afectar a l'estament militar. Ja no cal parlar de les guerres actuals que comporten, en general, l'aniquilació de la població civil, de vegades convertida en un objectiu prioritari com és el cas de les anomenades "neteges ètniques". Amb l'experiència de la I Guerra Mundial i davant l'evidència que no seria l'última, alguns països van començar a crear organismes de defensa civil en cas de guerra. El primer país a crear aquest tipus d'organitzacions va ser Dinamarca, la qual va crear el 1933 les Comissions de Defensa Civil. La van seguir Noruega (1936), Anglaterra (1937), Suècia (1938) i Espanya (1941). No obstant això, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els bombardejos constants per part de l'aviació alemanya i italiana sobre ciutats com Barcelona, van obligar a la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat a idear un sistema on la població civil pogués refugiar . Eren refugis construïts sota terra amb passadissos dissenyats en ziga-zaga per protegir-se dels efectes de l'ona expansiva i les possibles restes de metralla que es puguin desprendre l'impacte de les bombes en terra. Estaven il·luminats amb llums de petroli i alguns disposaven de cuina, cisterna d'aigua i fins i tot farmàcia per curar possibles ferits i aïllar-los de la resta dels ocupants. Aquest model de defensa passiva ha estat reconegut com un model d'èxit per enginyers actuals. A Espanya, el 23 de gener de 1941 es va crear, mitjançant Decret, la Direcció Nacional de Defensa Passiva i del Territori, amb l'objectiu de protegir la població i les seves riqueses en temps de guerra, sobretot des del punt de vista dels atacs aeris. Un any més tard, el 1942, es publicarien les Ordenances Generals per les quals es regularà l'organització de la Defensa Passiva en els edificis i locals destinats a espectacles, esplais i serveis públics, proposades per la Direcció General de Seguretat en virtut d'ordres d’aquesta Prefectura. En aquesta normativa també es feia referència a les possibles agressions aèries que pogués patir la població civil. Fins i tot es fa referència a l'obligatorietat de senyalitzar els refugis antiaeris que disposava l'activitat, ja fossin propis de l'edifici o propers a l'activitat (teatres, cinemes, sales de festa, circs...). Però no és fins a 1960 que s'amplia el concepte en temps de pau amb la publicació mitjançant el Decret 827/1960, de 4 de maig, pel qual es crea la Direcció General de Protecció Civil. De fet, la nomenclatura de Protecció Civil s'adopta amb la que ja existia en alguns països europeus. Dos anys més tard es dicten normes per a la seva organització i funcionament. A partir d'aquest moment, es comença a treballar en els nivells de l'Administració perifèrica de l'Estat, proveint-se de mesures organitzatives per a casos d'alarma de guerra i/o calamitats públiques. L'any 1967, amb motiu de la reorganització de l'administració pública, se suprimeix, entre d'altres organismes, la Direcció General de Protecció Civil i es crea la Subdirecció General de Protecció Civil passant a dependre, a partir de llavors, de la Direcció General de la Guàrdia Civil fins a l'any 1976 on va tornar a canviar de dependència quedant sota la Direcció General de Política Interior del 'Ministeri de Governació. Amb l'aprovació de la Constitució el 1978, en la qual no es fa referència a la Protecció Civil, la democratització progressiva de la vida política espanyola, la incidència de desastres com el càmping de "Els Alfacs", ocorregut l'11 de juliol de 1978 , va provocar l'aparició d'un decret encomanant missions a Protecció Civil en el transport de mercaderies perilloses per carretera. A més, les exigències de la FIFA en matèria de seguretat per a la celebració del Mundial de Futbol de 1982 van fer que el govern tornés a crear la Direcció General de Protecció Civil. Van seguir apareixent diversos decrets donant diferents atribucions a el director general i a les secretaries generals per a la coordinació en matèria de Protecció Civil. El 1982, amb el nou govern, es van produir canvis en la Direcció General de Protecció Civil. Es van assimilar les experiències a l'Ajuntament de Barcelona en l'organització de la seguretat durant el Mundial de futbol, creant així un cos de voluntaris de Protecció Civil. Aquesta experiència va establir les bases perquè es fomentés, a través de les secretaries generals dels governs civils, un model de Protecció Civil basat en la creació de cossos de voluntaris que estableixen els ajuntaments. Aquest model va prosperar tímidament en alguns ajuntaments, però a el no tenir una missió específica, és a dir, la de substituir la Policia Municipal en tasques auxiliars, va comportar la seva empitjorament i, en la majoria dels casos, en la seva dissolució. A el mateix temps, es va començar a veure que una de les tasques que era necessària desenvolupar en els ajuntaments s'encaminava a l'estudi i prevenció de riscos, posant de manifest la necessitat d'elaborar plans d'emergència, la qual cosa superava amb escreix la simple organització de cossos de voluntaris. La Llei 2/1985, de 21 de gener, sobre protecció civil, i el Reial Decret 1378/1985, d'1 d'agost, sobre mesures provisionals per a l'actuació en situacions d'emergència en els casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública, inicien formalment una nova època en la matèria i defineix la Protecció Civil com un servei públic en el que la seva competència correspon a l'Administració Civil de l'Estat i en els termes que estableix aquesta Llei, a les altres administracions públiques. La llei adjudica determinades tasques a les comunitats autònomes, però no les considera autoritats competents en situacions de risc greu o catàstrofe. A mesura que les comunitats autònomes es van consolidant i assumint diferents competències dins de la incipient democràcia espanyola, s'inicia un procés a través del qual, algunes comunitats autònomes creen les Comissions de Protecció Civil i Serveis de Protecció Civil per emprendre les tasques que els encomana la Llei 2/1985. L'aprovació de el Reial Decret 886/1988 de 15 de juliol, sobre prevenció d'accidents majors en determinades activitats industrials, i la Resolució de 30 gener de la Subsecretaria, per la qual es publica l'Acord de Consell de Ministres pel qual s'aprova la directriu bàsica per a l'elaboració i homologació dels plans especials del Sector Químic, suposa un canvi significatiu. Aquestes disposicions atorguen a les comunitats autònomes, àmplies competències inspectores, planificadores i de direcció en les actuacions en cas d'emergència. Finalment, fruit de la negociació entre el Govern central i les Comunitats Autònomes, es redacta el Reial Decret 407/1992, de 24 d'abril, pel qual s'aprova la Norma Bàsica de Protecció Civil. Desenvolupant el que preveu la Llei 2/1985, la Norma Bàsica conté les directrius essencials per a l'elaboració de plans territorials i especials i atorga la potestat a les comunitats autònomes perquè els seus plans territorials tinguin rang de pla director. És a través d'aquesta norma que ja es poden establir els àmbits en què s'han d'exercir les responsabilitats i competències de les diferents administracions en matèria de Protecció Civil. Actualment, aquesta norma va ser derogada per la Llei 17/2015, de 9 de juliol, de el Sistema Nacional de Protecció Civil. Avui en dia, algunes comunitats autònomes ja disposen de competències plenes en Protecció Civil, exceptuant els riscos nuclears i d'atacs exteriors. En normatives més recents com el Reial Decret 734/2019 de 20 de desembre, pel qual es modifiquen directrius bàsiques de planificació de protecció civil i plans estatals de protecció civil per a la millora de l'atenció a les persones amb discapacitat i a altres col·lectius en situació d'especial vulnerabilitat davant emergències, l'Administració central està obligada a facilitar i garantir l'accessibilitat, a aquelles persones que tinguin diversitat funcional, a el número únic d'emergències en territori nacional, el qual és el 112. nombre que, en l'àmbit de la Unió Europea (actualment 27 estats), és l'únic nombre vàlid per donar avís als serveis d'emergència. No obstant això, eventualment pot utilitzar-se el nombre d'emergències 911, el qual es deriva automàticament al Centre de Coordinació del 112 des d'on es faci la trucada. Aquest article no s'hagués pogut escriure sense l'ajut inestimable de la meva mestra en aquest món de la protecció civil, l'Ariadna Tortosa, tècnica de Protecció Civil.

El 31 de gener de 2020, l' Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la SARS-CoV-2 com Emergència de Salut Pública d'Importància Internacional (ESPII). Des d'aquest dia, el món ja no tornaria a ser igual. Per ara es desconeix que, passada l'epidèmia, tornem al nostre estatus anterior, és a dir, a no utilitzar la mascareta ni els guants o gels hidroalcohòlics. L'ús de el gel hidroalcohòlic s'ha globalitzat arreu del món a passos de gegant. Com dèiem a l'article anterior, una de les principals recomanacions que va fer l'OMS en el seu moment per pal·liar la propagació de virus, va ser la desinfecció de mans. Aquesta desinfecció es pot realitzar a través de l'ús d'aigua i sabó gràcies a la destrucció de la capa lipídica del virus que el desactiva. Però com no sempre tenim accés a aigua i sabó, una altra solució van ser els anomenats gels hidroalcohòlics. I aquí és on ve el problema en algunes empreses. D'altra banda, es pogués entendre que els gels hidroalcohòlics formen part dels productes sanitaris. De fet, els productes sanitaris segueixen una legislació específica, tal com es defineixen en les Directives 90/385/CEE i 93/42/CEE de Consell, que siguin invasius o s'apliquin en contacte directe amb el cos humà, i en la Directiva 98/79/CE . És important remarcar que els gels no són productes sanitaris, sinó productes biocides. Aquests últims segueixen una legislació específica, el Reglament 528/2012, de el Parlament Europeu i de Consell, de 22 de maig de 2012, relatiu a la comercialització i l'ús de biocides , i han d'estar aprovats per l' Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). Si fos així, estarien exempts de complir amb el Reglament 1272/2008, de Parlament europeu i de el Consell de 16 de desembre de 2008 sobre classificació, etiquetatge i envasat de substàncies i mescles (Reglament CLP, del seu acrònim en anglès) tal com s'indica a l' Article 1.5.d . Però, de fet, el Reglament 528/2012, relaciona el límit de concentració dels productes biocides amb el Reglament CLP, al punt 12.3 de la taula Substàncies Químiques. Documentació fonamental i documentació addicional per a substàncies actives . La recollida indiscriminada d’hidrogels s'ha fet, en alguns casos, sense tenir en compte la perillositat que implica l'emmagatzematge d'aquest tipus de producte. El gel biocida, que és el que realment garanteix la desinfecció de mans, està compost com a mínim per un 70% d'etanol / alcohol. Com es pot consultar en qualsevol Fitxa de Dades de Seguretat (FDS) de l'etanol, aquest és un líquid inflamable a causa del seu punt d'inflamació, tal com s'indica en el Reglament CLP. Si consultem el punt 2.6.- Líquids inflamables , podrem veure que en la definició diu el següent: "Líquid inflamable és un líquid amb un punt d'inflamació no superior a 60ºC". No obstant això, els gels hidroalcohòlics tenen altres productes en la seva composició, a més de l'etanol. En primer lloc, hem de consultar la FDS del producte que anem a emmagatzemar i veure quin punt d'inflamació té. Aquesta dada el podem veure a la Secció 9.- Propietats físiques i químiques . Així doncs, si consultem la taula 2.6.1 Criteris de classificació dels líquids inflamables de l'esmentat Reglament CLP, podrem saber en quina categoria es troba el nostre producte. 

El gel o solució hidroalcohòlica és un producte sanitari destinat a la desinfecció de mans. Per tal de pal·liar la propagació del virus SARS-CoV-2 a través del contacte, una de les recomanacions principals que es fa des d’organismes com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és la desinfecció de mans. Aquest contacte s’origina a través dels fomites, és a dir, objectes contaminats amb algun patogen (virus, fongs, paràsits...) que és capaç de transferir aquest patogen d’un individu a un altre. Al mercat, però , existeixen múltiples productes que, en el seu etiquetatge, anuncien que són desinfectants, higienitzants, antisèptic..., però molts d’ells no garanteixen la seva desinfecció, sinó que només netegen les mans. Aquests productes s’anomenen gels cosmètics, els quals, segueixen una reglamentació específica, la del Reial Decret 85/2018, de 23 de febrer, pel qual es regulen els productes cosmètics , que en el seu article 18, regula les activitats de fabricació i importació de cosmètics, sotmetent-les a el règim de Declaració Responsable, diferent a la legislació dels gels biocides. La normativa europea que regula els productes biocides és el Reglament (UE) Núm. 528/2012 del Parlament Europeu i del Consell de 22 de maig de 2012 relatiu a la comercialització i l’ús dels biocides. Aquesta legislació està transposada a l’estat espanyol a través del Reial Decret 1054/2002, d’11 d’octubre, pel que es regula el procés d’avaluació per al registre, autorització i comercialització i de biocides. Per tant, els productes biocides que segueixen dites legislacions estan pensats per assegurar un nivell elevat de protecció humana, animal i del medi ambient. D’igual manera, aquests productes han de garantir que la producció i comercialització de substàncies biocides no tinguin efectes nocius en la salut humana, animal ni efectes inacceptables en el medi ambient. Les substàncies actives de la llista de la Unió Europea, hauran d’examinar-se periòdicament per tenir un major control de l’evolució de la ciència i la tecnologia. Quan hi hagi indicis significatius on la substància activa utilitzada en biocides o articles tractats no compleixi els requisits de la legislació vigent, la Comissió revisarà el producte per a una propera aprovació. Així doncs, com a conseqüència de les recomanacions de l’OMS del rentat de mans amb solucions o gels amb concentracions d’etanol/alcohol pur superiors al 70% per aturar l’alta transmissió i contagi del virus entre persones, es va publicar a l’estat espanyol, l’ Ordre SND/321/2020, de 3 d’abril, pel què s’estableixen mesures especials per a l’ús de bioetanol en la fabricació de solucions i gels hidroalcohòlics per a la desinfecció de mans en ocasió de la crisis sanitària ocasionada per la Covid-19 , a causa de la gran demanda d’aquests productes durant la pandèmia. D’igual manera, perquè el producte tingui la consideració d’efecte viricida, com aquest s’ha de sotmetre, com a mínim, als mètodes d’assaig que descriu la norma UNE-EN 14476:2014+A2:2020 Antisèptics i desinfectants químics. Assaig quantitatiu de suspensió per a l'avaluació de l'activitat viricida en medicina. Mètode d'assaig i requisits (Fase 2 / Etapa 1) i la norma UNE-EN 1500 Antisépticos y desinfectantes químicos. Tratamiento higiénico de las manos por fricción. Método de ensayo y requisitos (Fase 2 / Etapa 2) . Un mateix producte pot incloure altres normes UNE que garanteixin el seu ús en l’aspecte bactericida, fungicida... Qualsevol producte amb "activitat viricida general", "activitat viricida limitada" o "activitat viricida limitada enfront de virus amb embolcall" segons UNE-EN 14476 és eficaç per a virus encapsulats, com el cas de tots els virus de la família del Coronavirus i, en concret, el SARS-CoV-2. Pel que fa a l’etiquetatge, segons el què estableix el Reglament CLP (acrònim de classificació, etiquetatge i envasat de les seves sigles en anglès) Reglament (CE) Núm. 1272/2008, els biocides han d'incloure en el seu etiquetatge informació i indicacions pel que fa al risc que comporta el seu ús, sempre que continguin una substància que pugui ser classificada com a perillosa. En el cas dels gels hidroalcohòlics, la seva composició està constituïda majoritàriament per etanol. Al tractar-se d'un producte inflamable, ha d'estar identificat amb el pictograma de perill corresponent. GUIA PER ESCOLLIR UN PRODUCTE BIOCIDA Per tal que les recomanacions que es fan des de l’OMS i altres organismes oficials, siguin eficaces, els productes biocides destinats a la desinfecció de mans han d’incloure els següents paràmetres: Inclòs en l’Annex V del RD 1054/2002: Tipus de producte 1. Biocides per a la higiene humana (TP1). Els productes d’aquest grup són els biocides empleats amb fins d’higiene humana Comercialització: La comercialització d'aquests productes requereix la concessió d'una autorització prèvia per part de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). El producte, un cop autoritzat, ha de disposar d’un número de registre Llistat de productes biocides: La web de l’AEMPS disposa d’un link que s’actualitza periòdicament per tal de facilitar a les empreses el llistat de productes biocides que han passat tots els controls que la legislació vigent exigeix Fitxa de dades seguretat (FDS): El fabricant ha de disposar d’una fitxa de seguretat del producte per tal de verificar la seva composició, perill, precaució... entre d’altres aspectes Quantitat d’etanol / alcohol: Perquè l’eficàcia de la desinfecció sigui efectiva, la concentració d’etanol/alcohol ha de ser superior o igual al 70 % Número de registre: L’etiquetatge del producte sempre ha de disposar d’un número de registre que l’AEMPS proporciona a l’empresa comercialitzadora Etiquetatge: En l’etiqueta del producte ha de presentar les següents característiques: Número de registre de l’AEMPS: xxx-DES Explicació de la freqüència d’ús del producte (30 segons, 1 minut...) Pictograma de perill: Inflamació i/o Toxicitat Indicació que el producte s’ha realitzat mitjançant la norma UNE-EN 14476 L’etiqueta NO ha de presentar la icona data de caducitat del producte (1M, 2M...) que apareixen en els productes cosmètics Concentració superior o igual al 70% d’etanol / alcohol Antisèptic per pell humana

L'ésser humà, durant tota la seva existència s'ha anat trobant amb situacions en què ha hagut d'advertir de la presència d'algun perill, d'alguna risc o d'alguna calamitat. És per això pel que, mitjançant la tecnologia de cada època, va idear una sèrie d'estris que servien per avisar a la població. Per exemple, a la Xina medieval, es van utilitzar els coets per avisar o també el gong, que produïa una seqüència i un so representatius. Amb l'aparició del cristianisme i de les esglésies, la campana també servia per avisar la població de possibles incursions de l'enemic a les seves terres, d'atacs per part de ràtzies musulmanes o, també, per avisar d'algun que un altre incendi que es produïa. En definitiva, tots aquests casos exposats tenen una única finalitat, la comunicació. Comunicar és el que ens diferencia dels primats i, en cas d'emergència, ens ha de servir per salvar vides. En l'actualitat, i en el món de la protecció contra incendis, disposem de diversos mecanismes per donar l'alerta o alarma. L'alerta és un primer estímul que rep el cervell i el posa en tensió, el prevé d'una cosa que passarà o està passant, ja sigui en un lloc proper o lluny d'ell (avisos per tsunami, neu, pluja ...). Pot ser que aquesta alerta, en cas d'incendi, sigui l'olor de fum, o el soroll dels passos per escales, algun xiscle o el so de vidres trencats. Normalment, si la instal·lació disposa d'un sistema de detecció i alarma, aquesta alarma serà la sirena d'evacuació. A tot el món, quan ens passegem per qualsevol edifici, ja sigui museu, hipermercat, oficines o esglésies, la sirena és sinònim d'evacuació. També ho pot ser la megafonia, que pot utilitzar-se de la mateixa manera per donar avisos als usuaris. Sigui com sigui, una sirena o un avís de megafonia, ens informessin sempre que hem d'abandonar la instal·lació allà on ens trobem, seguint sempre la senyalització d'evacuació o les consignes que ens puguin donar des de l'organització en emergències. Categories a la diversitat funcional Però què passa si no disposem de tots els sentits? Els edificis, en moltes ocasions, compten amb diferents tipologies d'usuaris o treballadors. Amb tipologies, em refereixo al fet que, dins d'una organització, gran o petita, podem trobar, des de persones amb avançada edat, nens que no poden evacuar pels seus propis mitjans a persones amb diversitat funcional, tant física com psíquica. Segons quina normativa o guia apliquem al nostre treball, la diversitat funcional pot quedar dividida en diferents apartats. Per exemple, en una de les guies de la Confederation of Fire Protection Associations in Europe (CFPA), la Evacuation of people with dissabilities , distingeix cinc grups de persones amb diversitat funcional. A el mateix temps, dóna pistes sobre possibles solucions per pal·liar aquesta dificultat: • Mobilitat reduïda (facilitar l'existència de passadissos amplis, sense obstacles, eliminar portes difícils d'obrir ...) • Pèrdua auditiva i sordesa (potenciar missatges textuals i senyals lluminosos) • Baixa visió (entorn accessible a través de colors, contrastos i sons) • Capacitat cognitiva reduïda (Ús de símbols per a comprendre la informació) • Envelliment (facilitar la informació per saber on són i trobar una sortida) D'altra banda, la National Fire Protection Association (NFPA) en la seva guia Emergency evacuaction planning guide for people with dissabilities , classifica en cinc categories, les persones que no poden o tenen dificultats per mobilitzar-se. Aquestes cinc categories són: • Mobilitat (cadires de rodes, crosses, cames ortopèdiques, caminadors, pròtesis ...) • Ceguesa o baixa visió (risc de pèrdua de senyals visuals, obstacles en el camí ...) • Sords o amb problemes auditius (dificultats en rebre la informació en emergència) • Dificultats en la parla (pèrdua de la capacitat de comunicació) • Deficiències cognitives (autisme, Alzheimer, esclerosi múltiple, Parkinson ...) De la mateixa manera, la legislació australiana ( AS 3745-2010, Planning for emergències in facilities ), al punt 4.2.11.- Occupants and visitors with a disabilitiy , tot i no ser vinculant però sí referència des del punt de vista tècnic és pionera a integrar les persones amb diversitat funcional en els procediments de resposta en emergència. Té la seva pròpia categorització, anant més enllà que la NFPA i entrant en més detall sobre els tipus de diversitat funcional. Els apartats que s'inclouen en aquesta categorització serien les següents: • Estar acompanyats per un assistent • Tenir un gos guia o un animal de companyia • Fer servir formes alternatives d'informació i comunicació • Tenir un impediment visual i auditiu • Tenir impediment ambulatori • Fer servir un aparell de mobilitat amb rodes com una cadira de rodes • Estar fàcilment fatigat • Experimentar ansietat aguda o confusió extrema en una emergència El treball del tècnic Tota aquesta normativa, legislació o guies, pretén guiar el tècnic que realitza els plans d'autoprotecció perquè, plantejats els problemes que puguin sorgir a l'hora d'evacuar o confinar a aquest col·lectiu, pugui donar solucions a qui ens ho demana i estructurar una organització en emergència per, d'aquesta manera, crear unes actuacions en emergència encaminades per minimitzar els riscos i salvar la vida dels ocupants. Actualment, hi ha dispositius d'alarma, no tan sols sonors, sinó també lumínics. I per què lumínics? Doncs perquè, tal com tot ésser humà té dret a ser tractat de la mateixa manera en molts aspectes de la vida, en cas d'emergència, també les persones amb diversitat funcional tenen els mateixos drets a ser avisades en cas d'emergència. Segons quin tipus d'emergència sigui, haurem d'avisar de la seva evacuació o confinament i posar tots els mitjans humans i tècnics disponibles perquè, a aquest col·lectiu, li arribi la informació de forma clara, adequada i creïble. També hi ha la possibilitat que ens trobem en llocs de treball que utilitzen cascs de protecció auditiva i els sigui difícil identificar un senyal d'alarma sonora. És per aquesta raó que, les alarmes amb flash lumínic inclòs també són una solució interessant per a aquest col·lectiu de treballadors. Però la normativa va més enllà fins i tot de les persones que no poden escoltar, però sí veure. L'epilèpsia és un trastorn neurològic provocat per l'augment de l'activitat elèctrica de les neurones en alguna zona del cervell. La persona afectada pot patir una sèrie de convulsions o moviments corporals incontrolats de forma repetitiva. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'epilèpsia afecta més de 50 milions de persones a tot el món i es van diagnosticant 2,4 milions de casos a l'any. No obstant això, un 10% de la població que no té per què tenir epilèpsia, pot patir en algun moment de la seva vida, convulsions epilèptiques. Certa legislació també ha pensat en aquest col·lectiu i diverses normes reflecteixen el que ha de ser una sirena d'alarma lumínica que tingui en compte l'epilèpsia. Per exemple, el Loss Prevention Code of Practice al punt 4.5.- Photosensitive Epilepsy de la guia Code of practice for visual alarm devices used for fire revisió de resultats , diu el següent: "Les persones amb epilèpsia fotosensible pateixen convulsions provocades per certes freqüències lumíniques intermitents o patrons contrastants de llum i foscor. Les convulsions s'activen, més probablement, per freqüències entre 3 Hz i 30 Hz, encara que això varia de persona a persona; mentre que algunes persones són sensibles a freqüències superiors a 30 Hz. És improbable que les convulsions siguin provocades per freqüències inferiors a 3 Hz. " Per evitar les crisis epilèptiques fotosensibles s'aplica el següent: 1) El producte de n x f ≤ 3 Hz, on n és el nombre de VAD ( Visual Alarm Device ) visibles des de qualsevol punt únic i f és la velocitat de flash de cada dispositiu 2) Els VAD han sincronitzar d'acord amb els requisits de Clàusula 4.3.7 a BS EN 54-23. 3) Els VAD muntats un a costat de l'altre per proporcionar senyals d'alerta i evacuació no han d'operar simultàniament 4) S'ha de tenir cura a l'col·locar VAD en àrees o superfícies amb molts reflexos. Per exemple, fins i tot si, des d'un punt particular, solament un VAD es pot veure directament, els reflexos de VAD (no sincronitzats) també poden ser visible. En aquestes circumstàncies, els VAD poden necessitar sincronitzar-se. A la NFPA 72 Codi Nacional d'Alarmes i Senyalització, també ens parla de la importància de l'epilèpsia i dels seus riscos amb els llums estroboscòpics que no estiguin sincronitzades. És per això pel que recomana la seva sincronització sempre que hi hagi més de dos dispositius en un mateix camp i angle visuals, a excepció dels dispositius que es trobin a l'exterior de l'edifici o en aquells casos en què no coincideixin en ubicació. Per exemple, dos pisos diferents on no es poden veure simultàniament les llums estroboscòpics de les plantes en qüestió. La Fire Protection Research Foundation (FPRF), ha demostrat que la baixa freqüència de 520 Hz pot servir per despertar a un altre tipus de població, és a dir, nens o una altra població de risc, com a persones amb dificultats auditives o amb problemes d'alcoholisme. En definitiva, un senyal de to harmònic de baixa freqüència de 520 Hz proporciona una millor efectivitat d'activació en comparació amb sirenes d'alta freqüència, les quals es troben normalment en 3200 Hz. Un altre exemple de normativa adaptada a l'epilèpsia és la UNE-EN 54-23 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 23: Dispositius d'alarma d'incendis. Dispositius d'alarma visual (VAD). En el seu apartat 4.3.7.- Sincronització, ens recomana que els VAD, estiguin sincronitzats "per eliminar la possibilitat d'un patró de flaix de freqüència / temporal que podria tenir efectes perjudicials, com atacs epilèptics, quan els dispositius estan molt propers." Aquesta sincronització hauria de perdurar en el temps, com a mínim, uns 30 minuts. Addicionalment a la importància que se li hagi de tenir a les llums estroboscòpics, tampoc hem d'oblidar que el nivell sonor d'una alarma ha de donar-nos les primeres pistes per abandonar l'edifici. El mínim de dB que ha d'assolir una sirena d'evacuació, segons normativa, és de 65 dB o 5 dB per sobre de qualsevol altre soroll que pugui persistir durant un període major a 30 segons, i el màxim, 120 dB. En aquesta forquilla, els tècnics podem recomanar que en certs llocs, com per exemple, habitacions d'hotel, hagin de augmentar-se els dB. Si bé és cert que en habitacions d'hotels o similars, la sirena ha d'arribar a 75 dB a la capçalera del llit, podem trobar-nos que això sigui difícil d'aconseguir, ja que les portes atenuen en 20 dB, aproximadament, el soroll de la sirena si aquesta es troba a l'exterior de passadís. En aquests casos, és imprescindible un estudi de mapa de soroll per discernir quin tipus de sirena i a quants dB ha d'estar per complir amb la normativa. En definitiva, els sistemes de detecció i, especialment, els d'alarma han d'estar dissenyats per a tot tipus de persones, ja sigui perquè tenen una diversitat funcional o perquè el seu ambient de treball està envoltat de soroll o altres condicions ambientals que dificulten la identificació de una alarma sonora. Cada cas o cada edifici serà diferent, perquè els seus usuaris o treballadors mai són iguals en tots els edificis. Per això, nosaltres com a tècnics hem d'indagar i preguntar sobre el tipus d'usuaris que utilitza aquesta instal·lació, per després poder proporcionar a la propietat solucions eficaces i que, arribat el moment de l'emergència, siguin identificats i acceptats per tots els ocupants. NOTA: Article publicat originalment a la revista Emergencia112 Magazine, núm. 33 (Juliol - Agost) de l'Associació de Professionals Tècnics de Bombers (APTB)

L'ésser humà, durant tota la seva existència s'ha anat trobant amb situacions en què ha hagut d'advertir de la presència d'algun perill, d'alguna risc o d'alguna calamitat. És per això que, mitjançant la tecnologia de cada època, ha ideat una sèrie d'estris que servien per donar avís a la població. Per exemple, a la Xina medieval, es van utilitzar els coets per avisar o també el gong, que produïa una seqüència i un so representatius. Amb l'aparició del cristianisme i de les esglésies, la campana també servia per avisar la població de possibles incursions de l'enemic a les seves terres, d'atacs per part d'exèrcits musulmans o, també, per donar avís d'algun que un altre incendi que es produïa . En definitiva, tots aquests casos exposats tenen una única finalitat, la comunicació. Comunicar és el que ens diferencia dels primats i, si ho sabem aprofitar, ens serveix per a, en cas d'emergències, salvar vides. En l'actualitat, i en el món de la protecció contra incendis, disposem de diversos mecanismes per donar l'alerta o alarma. L'alerta és un primer estímul que recull el cervell i el posa en tensió, el prevé d'una cosa que passarà o està passant en un lloc proper a ell. Pot ser que aquesta alerta, en cas d'incendi, sigui l'olor de fum, o el soroll dels passos per escales, o algun xiscle, o el so de vidres trencats. Normalment, si la instal·lació disposa d'un sistema de detecció i alarma, aquesta alarma serà la sirena d'evacuació. A tot el món, quan ens passegem per qualsevol edifici, ja sigui museu, hipermercat, oficines o esglésies, la sirena és sinònim d'evacuació. Per tant, sempre haurem abandonar l'edifici on ens trobem, seguint sempre la senyalització d'evacuació o les consignes que ens puguin donar des de l'organització. Però què passa si no disposem de tots els sentits? Com ja hem vist en altres articles, la legislació sobre protecció contra incendis està avançant en aquest aspecte. Per exemple, amb l'aparició de les zones de refugi, estandarditzades en la legislació i que es requereix en edificis que puguin arribar a certa alçada. No obstant això, en aquest article ens centrarem en l'alarma i les diferents tipologies. Si reprenem el fil del que estàvem comentant, no tothom té o disposa del sentit de la vista o de la oïda. És per això que, actualment, hi ha dispositius d'alarma, no tan sols sonor, sinó també lumínic. I per què lumínica? Doncs perquè, tal com tot ésser humà té dret a ser tractat de la mateixa manera en uns aspectes de la vida, en cas d'emergència, també les persones amb diversitat funcional, tenen els mateixos drets a ser avisades que en aquest edifici o instal·lació , està passant alguna cosa i, la millor solució, és abandonar-lo. També hi ha la possibilitat que ens trobem en llocs de treball que utilitzen cascs de protecció auditiva i els sigui difícil identificar un senyal d'alarma sonora. És per aquesta raó que, els anomenats flaixos, també són una solució interessant per a aquest col·lectiu de treballadors. Però la normativa va més enllà fins i tot de les persones que no poden escoltar, però sí veure. L'epilèpsia és un trastorn neurològic provocat per l'augment de l'activitat elèctrica de les neurones en alguna zona del cervell. La persona afectada pot patir una sèrie de convulsions o moviments corporals incontrolats de forma repetitiva. Segons l'OMS, l'epilèpsia afecta més de 50 milions de persones a tot el món i es van diagnosticant 2,4 milions de casos a l'any. No obstant això, un 10% de la població que no té perquè tenir epilèpsia, pot patir en algun moment de la seva vida, convulsions epilèptiques. Vist el panorama mundial sobre aquesta malaltia, els legisladors també han pensat en aquest col·lectiu i diverses normes reflecteixen el que ha de ser una sirena d'alarma lumínica que tingui en compte l'epilèpsia. Per exemple, el Loss Prevention Code of Practice anglès en el seu punt 4.5.- Photosensitive Epilepsy diu el següent: "Les persones amb epilèpsia fotosensible pateixen convulsions provocades per certes freqüències lumíniques intermitents o patrons contrastants de llum i foscor. Les convulsions s'activen, més probablement, per freqüències entre 3 Hz i 30 Hz, encara que això varia de persona a persona; mentre que algunes persones són sensibles a freqüències superiors a 30 Hz. És improbable que les convulsions siguin provocades per freqüències inferiors a 3 Hz. " Per evitar les crisis epilèptiques fotosensibles s'aplica el següent: el producte de n x f ≤ 3 Hz, on n és el nombre de VAD (Visual Alarm Device) visibles des de qualsevol punt únic i f és la velocitat de flash de cada dispositiu els VAD han sincronitzar d'acord amb els requisits de Clàusula 4.3.7 a BS EN 54-23. Els VAD muntats un a costat de l'altre per proporcionar senyals d'alerta i evacuació no han d'operar simultàniament S'ha de tenir cura al col·locar VAD en àrees o superfícies amb molts reflexos. Per exemple, fins i tot si, des d'un punt particular, solament un VAD es pot veure directament, els reflexos de VAD (no sincronitzats) també poden ser visible. En aquestes circumstàncies, els VAD poden necessitar sincronitzar-se. A la NFPA 72 Codi Nacional d'Alarmes i Senyalització , també ens parla de la importància de l'epilèpsia i dels seus riscos amb els llums estroboscòpics que no estiguin sincronitzades. És per això que recomana la seva sincronització sempre que hi hagi més de dos dispositius en un mateix camp i angle visuals, a excepció dels dispositius que es trobin a l'exterior de l'edifici o en aquells casos en què no coincideixin en ubicació. Per exemple, dos pisos diferents on no es poden veure simultàniament les llums estroboscòpiques de les plantes en qüestió. D'altra banda, un estudi de la Fire Protection Research Foundation , va dictaminar que la millor freqüència de les alarmes perquè els individus es poguessin despertar, ja sigui amb dificultats auditives o amb problemes d'alcoholisme, fos de 520 Hz. Així mateix, altres estudis també han demostrat que la baixa freqüència de 520 Hz pot servir per despertar a un altre tipus de població, és a dir, nens o una altra població de risc. En definitiva, un senyal de to harmònic de baixa freqüència de 520 Hz proporciona una millor efectivitat d'activació en comparació amb sirenes d'alta freqüència, les quals es troben normalment en 3200 Hz. Un altre exemple de normativa adaptada a l'epilèpsia és la UNE-EN 54-23 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 23: Dispositius d'alarma d'incendis. Dispositius d'alarma visual (VAD) . En el seu apartat 4.3.7.- Sincronització , ens recomana que els VAD, estiguin sincronitzats "per eliminar la possibilitat d'un patró de flaix de freqüència / temporal que podria tenir efectes perjudicials, com atacs epilèptics, quan els dispositius estan molt propers." Aquesta sincronització hauria de perdurar en el temps, com a mínim, uns 30 minuts. Addicionalment a la importància que se li hagi de donar a les llums estroboscòpiques, tampoc hem d'oblidar que el nivell sonor d'una alarma ha de donar-nos les primeres pistes per abandonar l'edifici. El so es mesura en dB, i la normativa és clara en aquest aspecte. La normativa de referència és la UNE-EN 23.007-14 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 14 . En aquesta normativa, ens indica que el mínim de dB que ha d'assolir una sirena d'evacuació és de 65 dB o 5 dB per sobre de qualsevol altre soroll que pugui persistir durant un període major a 30 segons, i el màxim, 120 dB. En aquesta forquilla, els tècnics podem recomanar que en certs llocs com ara, habitacions d'hotel, hagin de augmentar-se els dB. Si bé és cert que en habitacions d'hotels o similars, la sirena ha d'arribar a 75 dB a la capçalera del llit, és difícil que això pugui passar, perquè les portes atenuen en 20 dB, aproximadament, el soroll de la sirena si aquesta es troba a l'exterior de passadís o prop dels ascensors. És per això que es recomana també, instal·lar sirenes dins de les pròpies habitacions, ja siguin en edificis residencials o d'un altre tipus. Existeixen en el mercat, uns dispositius que es diuen Bed Shaker Fire Alarm . És un dispositiu pensat per a llocs amb hostes dorments com, per exemple, residències, hotels, apartaments, motels ... Aquest dispositiu es col·loca per sota del matalàs i, a l'activar-se l'alarma d'incendi d'un detector autònom, dóna un senyal a el dispositiu i fa que aquest vibri i desperti a l'hoste. En definitiva, els sistemes de detecció i, especialment, els d'alarma han d'estar dissenyats per a tot tipus de persones i condició, ja sigui perquè tenen una diversitat funcional o perquè el seu ambient de treball està envoltat de soroll o altres condicions ambientals que dificulten la identificació d'una alarma sonora. Cada cas o cada edifici serà diferent, perquè els seus usuaris o treballadors mai són iguals en tots els edificis. Per això, nosaltres com a tècnics d'elaborar els plans d'autoprotecció hem indagar i preguntar sobre el tipus d'usuaris que utilitza aquesta instal·lació, per després poder proporcionar a la propietat solucions eficaces i que, arribat el moment de l'emergència, siguin identificats i acceptats per tots els ocupants.

Els plans d’autoprotecció estan pensats per realitzar-se i implantar-se en edificis. Hi ha una legislació que s’ha de complir, una altra que ajuda a prendre mesures de seguretat respecte a les mancances que el tècnic vegi o detecti, una altra que ens diu com han de ser els edificis en cas de seguretat d’incendis, una altra en com i on han d’anar instal·lats els mitjans de protecció. Però, podem assumir una mena d’autoprotecció personal? Què vull dir amb això? L’autoprotecció sempre ha d’acompanyar-nos en cada lloc on anem. Tal i com passa quan pugem en un avió, el personal de bord sempre ens ensenyen les mesures de seguretat en cas d’accident. Igualment nosaltres, quan accedim a un lloc atapeït o amb un gran aforament, podem exercitar l’autoprotecció de diverses maneres. En primer lloc, a l’entrar en un lloc de pública concurrència, podem fer les següents observacions. Podem fixar-nos en quantes sortides té el local i si aquestes estan senyalitzades. Normalment, les persones entrem i sortim sempre per l’entrada on hem accedit al local. L’ésser humà és un animal de costums i, ens costa canviar els hàbits que anem absorbint. En cas d’incendi, presumptament moltes persones optaran per dirigir-se cap a la sortida principal. Per això, i per evitar possibles aglomeracions que es poden produir, hem de tenir present sortides alternatives a la principal. També i molt important, és detectar que aquestes portes no estiguin bloquejades o tancades amb pany. En llocs així, i sempre que hi hagi alguna persona, les sortides d’emergència han d’estar habilitades i lliures d’obstacles. També podem optar, sempre que estiguem en una planta baixa, en ubicar les finestres practicables per tal d’evacuar per allà com a últim recurs. En segon lloc, si estem en un restaurant o en un lloc on hi hagi taules, podríem escollir les taules que estiguessin properes a les sortides, ja sigui la principal o la d’emergència. Les amplades de pas també poden ser crucials en cas d’evacuació. Si veiem que el passadís o l’amplada entre taules no és, com mínim d’1 m., podem suggerir a la propietat que canviï la distribució de taules i cadires. El fum dificulta enormement la nostra visió i, si ens trobem obstacles en les nostres vies de sortida, podríem ocasionar taps en la sortida i, en conseqüència, la gent podria entrar en pànic al veure’s incapacitades per sortir per allà. En tercer lloc, l’aforament massiu pot ser un indicador clar que aquell local està ple de gent i que, en cas d’incendi, una evacuació massiva, podria tenir conseqüències fatals per les persones que es trobessin en aquell local en el moment de l’emergència. Podem optar sempre per no entrar en un local ple a vessar de gent o, per seguretat, preguntar si es compleix l’aforament del local. En cas de dubte, sempre és recomanable trucar a la policia del municipi per tal que ells determinin si es compleix o no, l’aforament. En quart lloc, l’ús de pirotècnia, en qualsevol zona del món, és recorrent en grans celebracions a l’aire lliure o, com ha sigut habitual els últims anys, en discoteques, és a dir, llocs tancats. L’ús d’aquests aparells pirotècnics han acabat, malauradament, amb incendi i un alt nombre de víctimes. Hem de tenir en compte que moltes discoteques utilitzen material altament inflamable per aïllar-se acústicament de l’exterior. Si, per exemple, heu d’assistir a un concert o un fi de festa amb ús de pirotècnia, sempre podeu decidir no anar-hi. En cinquè lloc, també podeu observar en sales de concert o teatres, si s’utilitzen reflectors que estiguin molt a prop de la cortina de l’escenari o altres electrodomèstics que, si es col·loquen prop de material inflamable durant bastant de temps, poden arribar a originar un incendi. O, per exemple, en festes d’aniversari on s’encenen les espelmes, no pot haver cap material combustible volàtil com serpentines o qualsevol altre material que pugui, en un moment donat, entrar en contacte amb les espelmes, és a dir, la font d’ignició. Per tant, hem de vigilar si les decoracions que es troben en el local on assistim, estan a prop d’alguna font de calor que pugui provocar un incendi. Per últim, una recomanació per casa nostra. A la nostra llar també podem minimitzar el risc d’incendi substituint tots els endolls anomenats col·loquialment “lladres”, per regletes amb el seu botó de seguretat. Aquests “lladres”, al connectar-se a la corrent elèctrica poden patir certes traccions mecàniques degudes al pes dels endolls dels nostres electrodomèstics i escalfar la connexió. Si, a més, tenim algun material combustible proper a l’endoll com cortines o sofàs, poden ser la causa d’un inici d’incendi. Igualment, sempre hem d’anar en compte a l’hora de decorar el nostre arbre de Nadal. Els arbres de Nadal naturals, si són resinosos, poden inflamar-se molt ràpidament. Per tant, hem d’escollir llums fredes i endollar-les a regletes amb botó de seguretat.

Un dimarts de 2007, per ser més exactes, el 25 de setembre de 2007, la Unió Europea va establir el número de telèfon 112, com el telèfon únic a emergències. A aquest document se li va cridar Declaració de Parlament Europeu sobre el número de telèfon europeu de trucades d'urgència 112. En el seu articulat, s'estableixen aquests punts importants: Reconeixent la importància de disposar d'un número de telèfon europeu de trucades d'urgència eficaç per als ciutadans que circulen dins de la UE Conscient que el número de telèfon de trucades d'urgència 112 es va establir el 1991 i que el 2002 es van introduir noves obligacions relacionades amb el mateix Considerant la baixa qualitat dels serveis que el nombre 112 ha proporcionat fins ara als ciutadans Atès que l'establiment correcte del número 112 mobilitza diverses polítiques de la UE (telecomunicacions, salut, seguretat interior i protecció civil) i influeix en altres (transports, turisme), Considerant que la UE necessita establir telecomunicacions interoperables per a casos d'emergència i amb un alt nivell de qualitat entre els ciutadans, així com serveis d'urgència amb vista a reduir el patiment i la pèrdua de vides humanes en accidents quotidians i amb motiu de grans catàstrofes, Demana als Estats membres i a la Comissió que iniciïn els processos i emprin els recursos necessaris per garantir un servei del número 112 eficaç a tota la UE; Demana a la Comissió que s'encarregui a òrgans independents l'avaluació de el nivell real d'implantació del número 112 a tota la UE, utilitzant la metodologia desenvolupada en 2003; Demana a la Comissió que tingui en compte totes les polítiques pertinents a l'abordar la qüestió dels sistemes de telecomunicacions per a casos d'emergència i que segueixi l'exemple dels països que tracten aquesta qüestió de forma nova i innovadora; Encarrega al seu President que transmeti la present Declaració, acompanyada del nom dels signants, a Consell i la Comissió. Per tal d'augmentar la difusió i coneixement per part dels ciutadans europeus del 112, una resolució tripartida va ser signada per la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea el 2009 va declarar el 11 de febrer el Dia Europeu del 112. Trucar al telèfon d'emergències, quan, precisament, es produeix una emergència, pot ser la diferència entre la vida i la mort. A Barcelona, ​​per exemple, el cos de bombers va aplicar des de l'arribada de el telèfon a la Península Ibèrica, que aquest mitjà de comunicació era bàsic per poder realitzar-la amb garanties, arribant a al lloc de l'incendi el més ràpidament possible. Van tenir diversos números de telèfon des del primer que es va implantar a 1.888 fins a l'actual 112, passant pel famós 080 que, actualment, encara funciona simultàniament amb el 112. Si us acosteu a l' Espai Bombers , podreu veure una de les plaques de l' telèfon de bombers de 1.928, el 12345. Una curiositat que molta gent no sap és que, per a la població que està acostumada a trucar al 911, d'influència nord-americana, ho pot fer perfectament en territori espanyol. Si es marca el 911, es deriva la trucada al 112. Sota aquestes línies he fet una taula amb els números de telèfons en emergència de diferents països. Òbviament, a la Unió Europea, formada actualment per 27 països, el telèfon únic en emergències serà el 112.