Fins a finals de segle XIX, les guerres se solien resoldre fonamentalment en el camp de batalla i afectaven, relativament poc, a la població civil. La I Guerra Mundial, en plena revolució industrial i tecnològica, va portar com a novetat l'ús de mitjans d'extermini massius i la població es va convertir en un objectiu més a destruir. Tant és així que, en l'última guerra de Vietnam, el 95% de les víctimes va correspondre a la població civil mentre que només el 5% restant va afectar a l'estament militar. Ja no cal parlar de les guerres actuals que comporten, en general, l'aniquilació de la població civil, de vegades convertida en un objectiu prioritari com és el cas de les anomenades "neteges ètniques".
Amb l'experiència de la I Guerra Mundial i davant l'evidència que no seria l'última, alguns països van començar a crear organismes de defensa civil en cas de guerra. El primer país a crear aquest tipus d'organitzacions va ser Dinamarca, la qual va crear el 1933 les Comissions de Defensa Civil. La van seguir Noruega (1936), Anglaterra (1937), Suècia (1938) i Espanya (1941).
No obstant això, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els bombardejos constants per part de l'aviació alemanya i italiana sobre ciutats com Barcelona, van obligar a la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat a idear un sistema on la població civil pogués refugiar . Eren refugis construïts sota terra amb passadissos dissenyats en ziga-zaga per protegir-se dels efectes de l'ona expansiva i les possibles restes de metralla que es puguin desprendre l'impacte de les bombes en terra. Estaven il·luminats amb llums de petroli i alguns disposaven de cuina, cisterna d'aigua i fins i tot farmàcia per curar possibles ferits i aïllar-los de la resta dels ocupants. Aquest model de defensa passiva ha estat reconegut com un model d'èxit per enginyers actuals.
A Espanya, el 23 de gener de 1941 es va crear, mitjançant Decret, la Direcció Nacional de Defensa Passiva i del Territori, amb l'objectiu de protegir la població i les seves riqueses en temps de guerra, sobretot des del punt de vista dels atacs aeris.
Un any més tard, el 1942, es publicarien les Ordenances Generals per les quals es regularà l'organització de la Defensa Passiva en els edificis i locals destinats a espectacles, esplais i serveis públics, proposades per la Direcció General de Seguretat en virtut d'ordres d’aquesta Prefectura. En aquesta normativa també es feia referència a les possibles agressions aèries que pogués patir la població civil. Fins i tot es fa referència a l'obligatorietat de senyalitzar els refugis antiaeris que disposava l'activitat, ja fossin propis de l'edifici o propers a l'activitat (teatres, cinemes, sales de festa, circs...).
Però no és fins a 1960 que s'amplia el concepte en temps de pau amb la publicació mitjançant el Decret 827/1960, de 4 de maig, pel qual es crea la Direcció General de Protecció Civil. De fet, la nomenclatura de Protecció Civil s'adopta amb la que ja existia en alguns països europeus. Dos anys més tard es dicten normes per a la seva organització i funcionament. A partir d'aquest moment, es comença a treballar en els nivells de l'Administració perifèrica de l'Estat, proveint-se de mesures organitzatives per a casos d'alarma de guerra i/o calamitats públiques.
L'any 1967, amb motiu de la reorganització de l'administració pública, se suprimeix, entre d'altres organismes, la Direcció General de Protecció Civil i es crea la Subdirecció General de Protecció Civil passant a dependre, a partir de llavors, de la Direcció General de la Guàrdia Civil fins a l'any 1976 on va tornar a canviar de dependència quedant sota la Direcció General de Política Interior del 'Ministeri de Governació.
Amb l'aprovació de la Constitució el 1978, en la qual no es fa referència a la Protecció Civil, la democratització progressiva de la vida política espanyola, la incidència de desastres com el càmping de "Els Alfacs", ocorregut l'11 de juliol de 1978 , va provocar l'aparició d'un decret encomanant missions a Protecció Civil en el transport de mercaderies perilloses per carretera. A més, les exigències de la FIFA en matèria de seguretat per a la celebració del Mundial de Futbol de 1982 van fer que el govern tornés a crear la Direcció General de Protecció Civil. Van seguir apareixent diversos decrets donant diferents atribucions a el director general i a les secretaries generals per a la coordinació en matèria de Protecció Civil.
El 1982, amb el nou govern, es van produir canvis en la Direcció General de Protecció Civil. Es van assimilar les experiències a l'Ajuntament de Barcelona en l'organització de la seguretat durant el Mundial de futbol, creant així un cos de voluntaris de Protecció Civil. Aquesta experiència va establir les bases perquè es fomentés, a través de les secretaries generals dels governs civils, un model de Protecció Civil basat en la creació de cossos de voluntaris que estableixen els ajuntaments.
Aquest model va prosperar tímidament en alguns ajuntaments, però a el no tenir una missió específica, és a dir, la de substituir la Policia Municipal en tasques auxiliars, va comportar la seva empitjorament i, en la majoria dels casos, en la seva dissolució.
A el mateix temps, es va començar a veure que una de les tasques que era necessària desenvolupar en els ajuntaments s'encaminava a l'estudi i prevenció de riscos, posant de manifest la necessitat d'elaborar plans d'emergència, la qual cosa superava amb escreix la simple organització de cossos de voluntaris.
La Llei 2/1985, de 21 de gener, sobre protecció civil, i el Reial Decret 1378/1985, d'1 d'agost, sobre mesures provisionals per a l'actuació en situacions d'emergència en els casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública, inicien formalment una nova època en la matèria i defineix la Protecció Civil com un servei públic en el que la seva competència correspon a l'Administració Civil de l'Estat i en els termes que estableix aquesta Llei, a les altres administracions públiques. La llei adjudica determinades tasques a les comunitats autònomes, però no les considera autoritats competents en situacions de risc greu o catàstrofe.
A mesura que les comunitats autònomes es van consolidant i assumint diferents competències dins de la incipient democràcia espanyola, s'inicia un procés a través del qual, algunes comunitats autònomes creen les Comissions de Protecció Civil i Serveis de Protecció Civil per emprendre les tasques que els encomana la Llei 2/1985.
L'aprovació de el Reial Decret 886/1988 de 15 de juliol, sobre prevenció d'accidents majors en determinades activitats industrials, i la Resolució de 30 gener de la Subsecretaria, per la qual es publica l'Acord de Consell de Ministres pel qual s'aprova la directriu bàsica per a l'elaboració i homologació dels plans especials del Sector Químic, suposa un canvi significatiu. Aquestes disposicions atorguen a les comunitats autònomes, àmplies competències inspectores, planificadores i de direcció en les actuacions en cas d'emergència.
Finalment, fruit de la negociació entre el Govern central i les Comunitats Autònomes, es redacta el Reial Decret 407/1992, de 24 d'abril, pel qual s'aprova la Norma Bàsica de Protecció Civil. Desenvolupant el que preveu la Llei 2/1985, la Norma Bàsica conté les directrius essencials per a l'elaboració de plans territorials i especials i atorga la potestat a les comunitats autònomes perquè els seus plans territorials tinguin rang de pla director. És a través d'aquesta norma que ja es poden establir els àmbits en què s'han d'exercir les responsabilitats i competències de les diferents administracions en matèria de Protecció Civil. Actualment, aquesta norma va ser derogada per la Llei 17/2015, de 9 de juliol, de el Sistema Nacional de Protecció Civil. Avui en dia, algunes comunitats autònomes ja disposen de competències plenes en Protecció Civil, exceptuant els riscos nuclears i d'atacs exteriors.
En normatives més recents com el Reial Decret 734/2019 de 20 de desembre, pel qual es modifiquen directrius bàsiques de planificació de protecció civil i plans estatals de protecció civil per a la millora de l'atenció a les persones amb discapacitat i a altres col·lectius en situació d'especial vulnerabilitat davant emergències, l'Administració central està obligada a facilitar i garantir l'accessibilitat, a aquelles persones que tinguin diversitat funcional, a el número únic d'emergències en territori nacional, el qual és el 112. nombre que, en l'àmbit de la Unió Europea (actualment 27 estats), és l'únic nombre vàlid per donar avís als serveis d'emergència. No obstant això, eventualment pot utilitzar-se el nombre d'emergències 911, el qual es deriva automàticament al Centre de Coordinació del 112 des d'on es faci la trucada.
Aquest article no s'hagués pogut escriure sense l'ajut inestimable de la meva mestra en aquest món de la protecció civil, l'Ariadna Tortosa, tècnica de Protecció Civil.
Tots els drets reservats | Ivan Matavera Martínez