L'ésser humà, durant tota la seva existència s'ha anat trobant amb situacions en què ha hagut d'advertir de la presència d'algun perill, d'alguna risc o d'alguna calamitat. És per això pel que, mitjançant la tecnologia de cada època, va idear una sèrie d'estris que servien per avisar a la població. Per exemple, a la Xina medieval, es van utilitzar els coets per avisar o també el gong, que produïa una seqüència i un so representatius. Amb l'aparició del cristianisme i de les esglésies, la campana també servia per avisar la població de possibles incursions de l'enemic a les seves terres, d'atacs per part de ràtzies musulmanes o, també, per avisar d'algun que un altre incendi que es produïa. En definitiva, tots aquests casos exposats tenen una única finalitat, la comunicació. Comunicar és el que ens diferencia dels primats i, en cas d'emergència, ens ha de servir per salvar vides.
En l'actualitat, i en el món de la protecció contra incendis, disposem de diversos mecanismes per donar l'alerta o alarma. L'alerta és un primer estímul que rep el cervell i el posa en tensió, el prevé d'una cosa que passarà o està passant, ja sigui en un lloc proper o lluny d'ell (avisos per tsunami, neu, pluja ...). Pot ser que aquesta alerta, en cas d'incendi, sigui l'olor de fum, o el soroll dels passos per escales, algun xiscle o el so de vidres trencats. Normalment, si la instal·lació disposa d'un sistema de detecció i alarma, aquesta alarma serà la sirena d'evacuació. A tot el món, quan ens passegem per qualsevol edifici, ja sigui museu, hipermercat, oficines o esglésies, la sirena és sinònim d'evacuació. També ho pot ser la megafonia, que pot utilitzar-se de la mateixa manera per donar avisos als usuaris. Sigui com sigui, una sirena o un avís de megafonia, ens informessin sempre que hem d'abandonar la instal·lació allà on ens trobem, seguint sempre la senyalització d'evacuació o les consignes que ens puguin donar des de l'organització en emergències.
Categories a la diversitat funcional
Però què passa si no disposem de tots els sentits? Els edificis, en moltes ocasions, compten amb diferents tipologies d'usuaris o treballadors. Amb tipologies, em refereixo al fet que, dins d'una organització, gran o petita, podem trobar, des de persones amb avançada edat, nens que no poden evacuar pels seus propis mitjans a persones amb diversitat funcional, tant física com psíquica.
Segons quina normativa o guia apliquem al nostre treball, la diversitat funcional pot quedar dividida en diferents apartats. Per exemple, en una de les guies de la Confederation of Fire Protection Associations in Europe (CFPA), la Evacuation of people with dissabilities, distingeix cinc grups de persones amb diversitat funcional. A el mateix temps, dóna pistes sobre possibles solucions per pal·liar aquesta dificultat:
• Mobilitat reduïda (facilitar l'existència de passadissos amplis, sense obstacles, eliminar portes difícils d'obrir ...)
• Pèrdua auditiva i sordesa (potenciar missatges textuals i senyals lluminosos)
• Baixa visió (entorn accessible a través de colors, contrastos i sons)
• Capacitat cognitiva reduïda (Ús de símbols per a comprendre la informació)
• Envelliment (facilitar la informació per saber on són i trobar una sortida)
D'altra banda, la National Fire Protection Association (NFPA) en la seva guia Emergency evacuaction planning guide for people with dissabilities, classifica en cinc categories, les persones que no poden o tenen dificultats per mobilitzar-se. Aquestes cinc categories són:
• Mobilitat (cadires de rodes, crosses, cames ortopèdiques, caminadors, pròtesis ...)
• Ceguesa o baixa visió (risc de pèrdua de senyals visuals, obstacles en el camí ...)
• Sords o amb problemes auditius (dificultats en rebre la informació en emergència)
• Dificultats en la parla (pèrdua de la capacitat de comunicació)
• Deficiències cognitives (autisme, Alzheimer, esclerosi múltiple, Parkinson ...)
De la mateixa manera, la legislació australiana (AS 3745-2010, Planning for emergències in facilities), al punt 4.2.11.- Occupants and visitors with a disabilitiy, tot i no ser vinculant però sí referència des del punt de vista tècnic és pionera a integrar les persones amb diversitat funcional en els procediments de resposta en emergència. Té la seva pròpia categorització, anant més enllà que la NFPA i entrant en més detall sobre els tipus de diversitat funcional. Els apartats que s'inclouen en aquesta categorització serien les següents:
• Estar acompanyats per un assistent
• Tenir un gos guia o un animal de companyia
• Fer servir formes alternatives d'informació i comunicació
• Tenir un impediment visual i auditiu
• Tenir impediment ambulatori
• Fer servir un aparell de mobilitat amb rodes com una cadira de rodes
• Estar fàcilment fatigat
• Experimentar ansietat aguda o confusió extrema en una emergència
El treball del tècnic
Tota aquesta normativa, legislació o guies, pretén guiar el tècnic que realitza els plans d'autoprotecció perquè, plantejats els problemes que puguin sorgir a l'hora d'evacuar o confinar a aquest col·lectiu, pugui donar solucions a qui ens ho demana i estructurar una organització en emergència per, d'aquesta manera, crear unes actuacions en emergència encaminades per minimitzar els riscos i salvar la vida dels ocupants.
Actualment, hi ha dispositius d'alarma, no tan sols sonors, sinó també lumínics. I per què lumínics? Doncs perquè, tal com tot ésser humà té dret a ser tractat de la mateixa manera en molts aspectes de la vida, en cas d'emergència, també les persones amb diversitat funcional tenen els mateixos drets a ser avisades en cas d'emergència. Segons quin tipus d'emergència sigui, haurem d'avisar de la seva evacuació o confinament i posar tots els mitjans humans i tècnics disponibles perquè, a aquest col·lectiu, li arribi la informació de forma clara, adequada i creïble. També hi ha la possibilitat que ens trobem en llocs de treball que utilitzen cascs de protecció auditiva i els sigui difícil identificar un senyal d'alarma sonora. És per aquesta raó que, les alarmes amb flash lumínic inclòs també són una solució interessant per a aquest col·lectiu de treballadors.
Però la normativa va més enllà fins i tot de les persones que no poden escoltar, però sí veure. L'epilèpsia és un trastorn neurològic provocat per l'augment de l'activitat elèctrica de les neurones en alguna zona del cervell. La persona afectada pot patir una sèrie de convulsions o moviments corporals incontrolats de forma repetitiva. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'epilèpsia afecta més de 50 milions de persones a tot el món i es van diagnosticant 2,4 milions de casos a l'any. No obstant això, un 10% de la població que no té per què tenir epilèpsia, pot patir en algun moment de la seva vida, convulsions epilèptiques.
Certa legislació també ha pensat en aquest col·lectiu i diverses normes reflecteixen el que ha de ser una sirena d'alarma lumínica que tingui en compte l'epilèpsia. Per exemple, el Loss Prevention Code of Practice al punt 4.5.- Photosensitive Epilepsy de la guia Code of practice for visual alarm devices used for fire revisió de resultats, diu el següent:
"Les persones amb epilèpsia fotosensible pateixen convulsions provocades per certes freqüències lumíniques intermitents o patrons contrastants de llum i foscor. Les convulsions s'activen, més probablement, per freqüències entre 3 Hz i 30 Hz, encara que això varia de persona a persona; mentre que algunes persones són sensibles a freqüències superiors a 30 Hz. És improbable que les convulsions siguin provocades per freqüències inferiors a 3 Hz. "
Per evitar les crisis epilèptiques fotosensibles s'aplica el següent:
1) El producte de n x f ≤ 3 Hz, on n és el nombre de VAD (Visual Alarm Device) visibles des de qualsevol punt únic i f és la velocitat de flash de cada dispositiu
2) Els VAD han sincronitzar d'acord amb els requisits de Clàusula 4.3.7 a BS EN 54-23.
3) Els VAD muntats un a costat de l'altre per proporcionar senyals d'alerta i evacuació no han d'operar simultàniament
4) S'ha de tenir cura a l'col·locar VAD en àrees o superfícies amb molts reflexos. Per exemple, fins i tot si, des d'un punt particular, solament un VAD es pot veure directament, els reflexos de VAD (no sincronitzats) també poden ser visible. En aquestes circumstàncies, els VAD poden necessitar sincronitzar-se.
A la NFPA 72 Codi Nacional d'Alarmes i Senyalització, també ens parla de la importància de l'epilèpsia i dels seus riscos amb els llums estroboscòpics que no estiguin sincronitzades. És per això pel que recomana la seva sincronització sempre que hi hagi més de dos dispositius en un mateix camp i angle visuals, a excepció dels dispositius que es trobin a l'exterior de l'edifici o en aquells casos en què no coincideixin en ubicació. Per exemple, dos pisos diferents on no es poden veure simultàniament les llums estroboscòpics de les plantes en qüestió. La Fire Protection Research Foundation (FPRF), ha demostrat que la baixa freqüència de 520 Hz pot servir per despertar a un altre tipus de població, és a dir, nens o una altra població de risc, com a persones amb dificultats auditives o amb problemes d'alcoholisme. En definitiva, un senyal de to harmònic de baixa freqüència de 520 Hz proporciona una millor efectivitat d'activació en comparació amb sirenes d'alta freqüència, les quals es troben normalment en 3200 Hz.
Un altre exemple de normativa adaptada a l'epilèpsia és la UNE-EN 54-23 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 23: Dispositius d'alarma d'incendis. Dispositius d'alarma visual (VAD). En el seu apartat 4.3.7.- Sincronització, ens recomana que els VAD, estiguin sincronitzats "per eliminar la possibilitat d'un patró de flaix de freqüència / temporal que podria tenir efectes perjudicials, com atacs epilèptics, quan els dispositius estan molt propers." Aquesta sincronització hauria de perdurar en el temps, com a mínim, uns 30 minuts.
Addicionalment a la importància que se li hagi de tenir a les llums estroboscòpics, tampoc hem d'oblidar que el nivell sonor d'una alarma ha de donar-nos les primeres pistes per abandonar l'edifici. El mínim de dB que ha d'assolir una sirena d'evacuació, segons normativa, és de 65 dB o 5 dB per sobre de qualsevol altre soroll que pugui persistir durant un període major a 30 segons, i el màxim, 120 dB. En aquesta forquilla, els tècnics podem recomanar que en certs llocs, com per exemple, habitacions d'hotel, hagin de augmentar-se els dB. Si bé és cert que en habitacions d'hotels o similars, la sirena ha d'arribar a 75 dB a la capçalera del llit, podem trobar-nos que això sigui difícil d'aconseguir, ja que les portes atenuen en 20 dB, aproximadament, el soroll de la sirena si aquesta es troba a l'exterior de passadís. En aquests casos, és imprescindible un estudi de mapa de soroll per discernir quin tipus de sirena i a quants dB ha d'estar per complir amb la normativa.
En definitiva, els sistemes de detecció i, especialment, els d'alarma han d'estar dissenyats per a tot tipus de persones, ja sigui perquè tenen una diversitat funcional o perquè el seu ambient de treball està envoltat de soroll o altres condicions ambientals que dificulten la identificació de una alarma sonora. Cada cas o cada edifici serà diferent, perquè els seus usuaris o treballadors mai són iguals en tots els edificis. Per això, nosaltres com a tècnics hem d'indagar i preguntar sobre el tipus d'usuaris que utilitza aquesta instal·lació, per després poder proporcionar a la propietat solucions eficaces i que, arribat el moment de l'emergència, siguin identificats i acceptats per tots els ocupants.
NOTA: Article publicat originalment a la revista Emergencia112 Magazine, núm. 33 (Juliol - Agost) de l'Associació de Professionals Tècnics de Bombers (APTB)
Tots els drets reservats | Ivan Matavera Martínez